Dies fa

Dilluns 15 de gener 2018

Dies fa, i no és pas la primera vegada que em passa. Descartar passar esborranys de lletra petita, menuda i atapeïda, en net i publicar-los. Atacs intencionats de parar i de privatització. Aquesta mena de sensació invasora de carcassa de Ferrari amb motor de 600 que no massa deixa avançar malgrat llustrosa imatge de migrat rendiment. Escrit a corre-cuita i paper guardat al cotxe, atrotinat per fora i potent per dins, l'antonímia del meu aspecte. Prenc un cafè en una de les moltes cafeteries que hi ha a l'entorn de l'hospital abans de tornar a la feina després de la visita. He clos una sessió de teràpia. Aquesta vegada és privada i no pas compartida, o comentada, millor; sí, millor, no comentada. Afartat d'escoltar escopinades escridassades, mocades, destinades a terapeutes inútils i incompetents. No és veritat i esgota aquest constant i intens descrèdit a tot el que no s'ajusta a particulars visions de realitats de móns diversos. Em funciona i crec que l'allunyament anys fa que l'hauria començat a practicar. Les realitats hostils no acompanyen i bon camí pot arribar a resultar el perspectivisme d'enfrontar-se a realitats que comporten mantenir pàmpols i ulls ben oberts, atents, perquè la realitat mai sol ser la que voldríem, ni la nostra tampoc és la certa, només n'és una de les moltes. Expressar-se, oral, cada dia més reclosa, o escrita, més expansiva i desinhibida, bo i necessari; se'n treuen conclusions amagades, terapèutiques, seguides al blog, sense dir-m'ho i tampoc en veig la necessitat de demanar-ho.