Viure en plenitud

Diumenge 30 de desembre 2018

Dies infectes de minsa infecció, però amb una amargor que dificulta viure en plenitud. Massa temps fa que no hi visc i culpa meva n'és i no n'és. No em conforta la resiliència. Molta n'hi ha hagut i gota n'hi hauria d'haver i poca n'hauria d'assumir. El terapeuta m'ho sol remarcar. Callar i empassar, i, quan es calla i s'empassa, es capgira el relat i el resilient  queda cardat. No és pas un rodoli. Ho sembla. Possible que la meva vida, si la por no ho impedeix, prengui un rumb paorós absent de paura i curull de necessitat de fugida. Fugir d'un fracàs compartit i d'un trist, potser mal, viure intransigent, bilateral de mals entesos i de sordes orelles que escoltar no volen i que dinamiten relacions antigues en un moment de bogeria  poc continguda. El refugi que es podrà perpetuar, curull de solitud, amb un sol petit que escalfa i no va més enllà dels deu graus. La boira s'ha alçat i rau amagada per tornar a sortir a les vuit del vespre i aprofitaré per sortir i que m'embolcalli. Ser vigatà. La terrassa del teatre. Espai verd, ampli i envoltat de gent jove que encara és bonica, vital, de resiliència no coneguda i que respecten, els nens fans soroll de nens, el silenci de llocs poc cridaners. El vermut a pèl resulta plaent amb solitud que comença, que començarà, sabent que massa temps acompanyada ha estat i que és probable que en quotidiana es converteixi.