Les holandeses

Dilluns 5 d'octubre 2010

Tornar i no sé si tornaré del tot. Avui ho he fet, demà ja ho veurem. He escrit força i massa temps que no m'enfrontava amb un dels esborranys de lletra petita i atapeïda que tant n'he esmenat. Cal·ligrafia peculiar que no desentona en aquesta personalitat independent que no parla com tothom i que intenta fugir del ramat que m'espanta. Intentar passar de puntetes i massa no me'n surto. M'havia despullat. La gent es despulla en privat o d'amagat i els sentiments, si no es ventilen, la càmfora els empudega. Les holandeses. Sempre solo escriure en holandeses. El foli m'esborrona: administratiu, oceànic amb no exempta paura d'omplir-lo. L'holandesa, aristotèlica, el punt just; altra cosa potser seria una volàtil anotació efímera que no passaria de la categoria de la idea sobrevinguda en una terrassa o vés a saber on i anotada per ampliar. No em costa escriure i, fins i tot, quan no es vol dir gaire cosa, m'és possible plantejar-me si hom vol viure més vestit que despullat; una incongruència: els que no es solen despullar gaire ben vestits no solen anar.  Els sentiments ... sempre els sentiments.