Ser arreu i a enlloc

Dijous 28 de juny 2018

Fama de ser arreu i em truquen perquè perquè a enlloc sóc. Sociable de mena i asocial d'essència com els Prat que deixen fer i de deixar viure si viure els deixen. Una mena d'egoisme genètic que no es supera. S'hauria de superar? Encallat en les meves deliberacions incongruents. Vida austera de monjo, casta, massa temps estesa, encara que no ho pugui arribar a semblar. Llit fred de bones dormides en acompanyada solitud i de somnis profunds de no pas bons sons, sovint turmentats de ràbia continguda no expansionada mitjançant conductes de sanitat més lògica. Massa dies que arreu no sóc i me'n dolc menys del que me n'hauria de doldre; sí, cap i a la fi, vida de monjo faig, amic de l'Auster m'he pres la molèstia de fer-me'n i el fet de viure a pagès, allunyat, irrisori, del rovell de l'ou, m'allunya del món que més plaer no sé pas si m'aportaria a hores d'ara.