El banc vellutat vermell

Dissabte 16 de març 2019

Incapaç de saber si sempre hi ha mancat la mateixa llum o és que la llum d'aquesta ciutat sempre me l'he imaginat grisa. A la Colmena el lloc em semblava més clar i, fins i tot, la darrera vegada que hi vaig estar, també m'ho va semblar. Aquells van ser temps foscs i les llums també en deurien ser unes altres en consonància. Ja seria hora que comencés a tenir consciència que el temps en dona més del que sento i que sol donar a massa que escolto al meu entorn. Deu ser que de massa parlar-ne el, i al, mateix temps se'ls escurça. Tarda a Madrid i fugir de manifestes i de sermons que no m'interessen pel fet que a port no em porten. M'agradaria abonar-me als fets i sembla que no em deixen evolucionar.. Perseverar. En una taula de marbre esquerdat i cadira vellutada decadent no exempta d'elegància. La decadència m'evoca móns elegants perduts i el cafè Gijón de Recoletos me'l prenc com un d'ells. No ha estat pas la primera vegada que m'hi aturo i, si torno a Madrid, m'hi aturaré de nou. El lloc, més que fosc, mal il·luminat es mostra, m'agrada i els ulls s'adapten a la llum que hi ha i que comença a minvar perquè al carrer fosqueja. Aprofito aquesta petita estona de benestar, escrivint aquests petits apunts en un esborrany de lletra menuda i atepeida. Aprofitar aquest cafè, el cafè que em prenc, i el moment d'aquesta tarda diferent que rutines trenca i records comportarà. La tarda de l'esborrany a la taula antiga de marbre esquerdada d'un cafè, el local, amb història i el cafè, el consumit, també formarà part de la meva, d'història, de l'estona d'una tarda assegut en el banc vellutat vermell escrivint un petit esborrant de vés a saber què.


Comentaris