O2

Diumenge 3 de maig 2020

Poca estona fa que he tornat de caminar. Ara, quan passo l'esborrany de lletra petita i atapeïda, més en fa. Una bona dutxa. Dues mandarines i un grapat d'avellanes pel camí en solitari cap als límits zonals. He vist sortir el sol sense trencar normes. Hores que em corresponen. Ulleres a l'estoig i màscara a la boca. Polidesa. Mans netes també. Encara no ha sortit el sol quan tanco la porta de l'escala. Massa no tardarà a treure minsa llum per les Guilleries i el cel es tornarà blau sense cap mena de presa; els estels, els pocs que es veuen contaminats de llum urbana, deixaran de veure's del tot. Desentrenat i les cames, els genolls sobretot, ho noten. Hora plena d'olors que l'educació urbana em comporta desconeixement i que m'agraden, no pas com d'altres que em molesten i que se'm manifesten en petites bafarades que em plauria que fossin menys sovintejades i intenses. Comença a clarejar quan soc al Sucre. Vull arribar al límit que em pertoca. les cases barates. Santa Anna, horta vermella, barris de peculiar personalitat que no se m'adiu massa i que no m'és gota molesta. Enfilo camí del Gurri fins l'aiguabarreig i per poder arribar, un bon tros n'hi ha, al Guillem. Puig dels Jueus i vistes de polígons. Un seminari monolític també. Molta olor de gespa i possible suggestió que hi he vist més floració. De nou confinat i emprendre neteja, música i lectura amb una bona dosi necessària d'O2 al cos. Estenc la màquina de roba que he posat abans de sortir i el pis se m'omple d'olor del sabó de Marsella que tant em recorda els camps de lavanda de la Provença, la terra que més cor m'ha robat de totes les conegudes.