Les flors grogues

Dissabte 20 d'abril 2019

Intento disposar de flors grogues. El groc em desborda, però és el color de la llum del meu país, més intensa, menys intensa, amb matisos, però la llum del país que em desborda i que em costa massa d'arribar a entendre. I grat n'és? No m'ho plantejo. Massa connotació. Llum groga que filtra la meva retina. A Vic és més filtrada, més fosca, més sacramental, més trista i es torna ocre i li dona un toc d'elegància. A l'estiu el groc insulta i a Vic també. Cabòries de les moltes que el cervell s'imagina i aboca escrits com aquest sense cap mena d'importància ni de transcendència. Les flors son maques i donen vida. Alegren. M'agraden. Les compro mortes a les parades de sota les voltes del mercat del dissabte. Flors del Maresme. A Osona poques se'n deuen collir. Als boscos i als camins moltes n'hi ha. A Osona no estem massa per a flors ni floritures que no vagin més enllà d'antigues sagristies o de procurar per bosses plenes de calés que al més enllà no s'emportaran. M'ho faig sol. Patates, ordi i farratges de més productivitat i immediatesa esquitxada per l'eterna queixa del pagès del roc a la faixa que afarta de ja no semblar creïble. Aquest coi de tocar de peus a terra amb espardenyes de set betes i no creure's massa que la terra pot tremolar. Fugir de coloracions, les que siguin, que estranyen a una manera d'entendre el viure, no sé si més fresc, però si més lluminós i fugitiu qua aboca a sortir d'una mena que foscor, que per més lluminosa que vulgui ser, soldrà ser obscura amb pinzellades de tenebra. 

Comentaris