Nobel que no pertoca

Diumenge 26 de setembre 2021

No crec que em mogui de casa avui. Potser a mitja tarda, potser i no m'anima la insulsa resignació dels trists que passegen plaça amunt i avall agafats de la maneta amb un silenci aclaparador. Visc confinat en forta mesura i, per la vida que porto, la que em crec i que la es pugui pensar, costa de creure. Cap de setmana, ho solen ser força tots, necessitat d'estar al meu cau acollidor i de particular confort. Loft fosc i de poca llum enclaustrat entre carrers antics i estrets que he intentat decorar en la màxima calidesa. Més esbargit en dies feiners, sempre em sol passar quedar amb alguna dona per a conversar i explicar-nos vides policromades. Llegir el diari mentre faig temps d'espera i ja he encetat la cervesa. Llegir notícies manipulades que menys m'agraden cada dia. Curiositat llegida, i si, mal no recordo, l'article era de l'Espinàs, la traducció castellana; i crec que és un dels millors articulistes del país, però obsessions que ens facin voler creure, encara que legítimes, el què no som, em provoquen una certa irritació que ens podríem estalviar. De literatura en conec i, si us plau, Claude Simon, un dels artífexs de le nouveau roman, potser algun cognom o parent d'orígen català tenia, però era i va morir francès i el seu Nobel el va rebre com a francès i no pas com a català perquè l'hauria rebut com espanyol si hagués estat el cas. A nosaltres no ens acredita cap document de ser el què som i el què voldríem ser. Això se'n diu voler fer-se trampes al solitari? Tot sovint ho penso.