Acabi com la mare

Divendres 14 de juliol 2017

Dia republicà. De necessitar no ho necessito, veritat, anar a Barcelona i si més sovint hi anés cap mal em faria. Em venç l'utòpica necessitat no necessària d'anar arreu. Ganes de moure'm per esbargir-me i no pas per la contradictòria premissa de la necessitat. Contradictori de segura seguretat i amant de passejades badades de temps perdut o guanyat a la rutina que escurça. Necessitat de fer coses que m'agraden i sobrat d'innecessaris. No economitzo, i amb el temps tampoc, però sí que el gestiono a la meva manera i prou bé me'n surto. Economitzar, com un mal necessari que cal regular a desgrat auster. Xafogor que no em fa res de suportar. Espero tanda per a una ressonància magnètica, ahir, no pas avui. Cap mandra. Si puc evitar que algú, o jo mateix, acabi com la mare, me'n sentiré satisfet. Les petites compensacions de la vida. Destarotat, molt destarotat; esborranys escrits de gairebé tota la setmana. Em passa pel cap el del divendres i el del dissabte. Ja els tinc en ment. em crida la doctora, m'alço i me n'hi en vaig. Quan surti, en tinc per a un parella d'hores ben bones, agafar el tren fins a Sant Miquel de Balenyà. Una hora més de tramvia de rodalies cinc zones. Temps per a tot i per a res. Si sabés administrar diners de la mateixa manera, que feliç seria! o més desgraciat, vés a saber.