Aquesta mena d'afany

Dimarts 5 de juliol 2016

Sant Miquel dels Sants, festa major de Vic. Calor ennuvolada que no deixa respirar. Carrers deserts i aparcament a triar. Ciutat fantasma abandonada de vigatans exiliats a Andorra, a Llançà, a Platja d'Aro o a Sant Antoni de Calonge. Sempre solia anar a Llançà. No treballo a Vic. Tradició dels actes matinals que, si s'escau, un cop cada cinc o sis anys, els segueixo i me'n vaig, després de la homilia del bisbe a la catedral, a fer el got, tot fent estona perquè ballin l'àliga i l'esbart la dansa de l'espígol. Tradicionalisme que està bé de tant en tant. Pres com una mena de posar fre a aquesta mena d'afany de fugida, d'evasió i de desconnexió accelerada gairebé irracional que remet a estar a tot cristo actiu sense necessitat de poder no estar-ne, Cal? Tampoc deu caldre aferrar-se al que sempre es fa i s'ha fet. No sé si m'explico: quedar-se per quedar-se em sona com el sortir per sortir, lligats amb el símbol d'igual i de resultat positiu o negatiu, segons com es miri, segons quin sigui l'estat d'ànim i la predisposició del moment i de l'anyada.