Aquesta mena de normalitat

Dissabte 27 de gener 2018

El relat que podria escriure el dissabte, el mateix. També ho és el de cada dia. Accepto la normalitat que em toca viure? M'és còmoda i no em comporta més problema del problema, real, imaginari o imaginat, que pugui arribar a tenir en mi mateix o envers als altres. No em vull estendre. No pas resignat i amb capacitat de dissuasió que vol, i no sé massa si se'n surt, despistar aquesta mena de normalitat fàcil a confondre's amb estupidesa o amb mediocritat. No m'hi vull deixar empantanegar. Més m'estimo, i no em vanto de res, ser vist com a algú peculiar i no pas com un treballador normal sabedor de poca cosa a dir i a oferir. Avui a la ràdio, treballant, la cinquena de Txaikovski i els set pecats capital de Kurt Weill. Inspirat, més breu del que hauria volgut. Luxúria, el pecat més desitjat i el menys manifestat; el millor de la peça, inspirat en luxúries ocultes per manca d'expansió no normalitzada. Normalitzar la insipidesa a cost d'anormalitzar el que podria arribar a ser l'essència del viure, la que costa molt de saber quina és.