La polidesa que m'agrada

Divendres 19 de gener 2018

No m'hauria de vantar d'incoherència. Irracional molèstia amb la premsa subsidiada del súbdit i en sóc habitual lector. En sóc mentre em menjo la poma al despatx o quan em prenc el darrer cafè del dia, el de dos quarts de nou tocats, a la cantina de Balenyà. En repasso titulars que hem fan aturar a llegir concrets articles. Més d'una vegada m'hi empipo. No comparteixo actituds de voler agradar a tothom i la necessitat d'agafar-se sempre al bracet dels poderosos a qualsevol preu. Reconec la polidesa que m'agrada i que fa semblar cert el contingut. Hi ha, no massa sovint, algun article d'opinió punyent que es pot arribar a convertir en veritat absoluta. Fa dos o tres dies, o avui mateix, ja no ho sé, vaig, o he, anotar, anotat, al bloc de notes del mòbil, un article d'opinió d'un tal Ignacio Martínez de Pisón, càrrecs de consciència, que ben bé el podria haver escrit jo, encara que no amb tanta elegància i sí amb més contundència. El contingut hauria estat similar. Les classes mitjanes catalanes es van acomodar interessadament al franquisme i se'n van desacomodar ràpidament quan va començar la democràcia i van abraçar el catalanisme i, amb càrrecs de consciència, idear-se nous relats d'oblits d'obscures doctrines que no s'avenien als nous temps i a la nova història. Una misèria com qualsevol d'altra. Cada família, cada subjecte, té les seves, com les vergonyes, tothom disposa de les seves, exposades i ocultes. Gratifica que el càrrec de consciència no m'afecta ni per uns cognoms ni per uns altres, perquè en aquest aspecte no n'hi ha i importància em té. Una misèria i una vergonya  que no està registrada en el llibre de major. N'hi ha d'altres.