No vol dir res

Dimecres 15 de febrer 2016

Plaer de sortir amb aquest sol que sembla primaveral. Trivialitat absoluta d'encàrrecs pendents: anar a demanar hora al metge, a arribar-se fins a la farmàcia i anar a demanar que et vingui el tècnic que sap reparar encimeres. La placidesa m'ha convidat a arribar fins a la catedral i no hi he entrat i m'he arribar fins a Sant Felip, on molt de temps feia que no hi entrava, i m'he adonat que molt oblidat tenia el retaule barroc de l'altar. Importància menor del dels Dolors i del de Santa Teresa, i no pas menys interessant, tot i que més petit i més recollit és. Les cames en solen portar a entrar a les esglésies, a qualsevol, per més lletja o estranya que sigui; a les esglésies i als cafès amb personalitat. Hi entro, m'hi passejo i m'hi assec. Al cafè prenc i a l'església escolto silenci i aspiro recolliment encensat, i no vaig a veure ni a trobar a Déu perquè no crec que hi sigui. Em dono pagat amb el silenci, em val i em satisfà. Quan a tot Déu vull trobar, i no sol ser mai gaire el cas, només costa entrar al cafè absent de soledat, l'altra ànima del poble que contrasta amb l'ànima del silenci recollit que poc contempla el xivarri, la gresca i es malfia de la tertúlia i de la conversa.