Cafè curt i carregat

Divendres 18 de novembre 2016

He après a receptar-me desinterès i a prendre interès per concrecions molt específiques. No sé si d'això se'n diu voler viure aïllat, el que tanta falta em fa com també em puny la manca, a estones, a moments, de més contacte mundà, social, plaent que no em suposi un sobre esforç que em comporti pesadesa i mal humor de fàcil confondre amb intransigència no certa. No voler, només això, sociabilitzar amb segons què o amb segons qui. Poques ganes de parlar i sóc algú que fama té de garlaire que ja massa cosa ja li ha deixat d'interessar i que li agrada, només, i no m'hauria d'agradar, interaccionar amb qui li plau o li pot plaure. Avorrit d'escoltar les mateixes dites, les meves i les de tothom, i no saber si se'n volen abastar d'altres. Reconfortat, sol, en una taula de cafè de poble, esmorzant, prenent un cafè curt i carregat, tot llegint premsa esportiva o comarcal. Convido, hipòcritament a qui no hauria de convidar, i no és acceptada l'oferta, més m'ho estimo, espaí i temps íntim i sensació que he vençut la inèrcia i la companyia amant del cafè de la derrota amb una petita victòria, petita, personal i solitària.