Que tot s'inflami

Diumenge 13 de novembre 2016

Dies depressius i enrabiats innecessaris que poc útils són i que la saviesa hauria de fer saber de la seva futilitat. Els estats depressius no me'ls puc permetre pel simple fet de l'agarrotament de garrotada que em comporten i m'exclouen de suportar-ne, de tolerar-ne, d'altres aliens que solen ser oferts com més intensos i més importants. Avesat a silencis que no saben cridar, perquè de cridar se n'ha de saber, i hi ha qui en sap, i molt. Bramo. Banalitat. Avui a manifestació. Poques ganes i compromís. M'he tret la mandra de sobre i no puc fer altra cosa que intentar viure de la millor manera en aquest país kafkià que tot ho vol i que tot ho dol. País d'arrancada lenta, de fer veure que vol arrancar i donar sensació d'estar com aturat. Pensar que s'està en estat de feina activa quan no se sap si tot es fa en somort, fins el dia, que mai sembla arribar, que tot s'inflami si es que res s'inflama o s'inflamarà.