Deu ser el meu

Diumenge 20 d'agost 2017

La ironia antiga s'ha tornat més sarcàstica i una engruna més ofensiva del que havia estat. Més d'una vegada m'ho noto i m'ho fan notar. Puc arribar a ofendre quan parlo. Políticament incorrecte. Hauria de mesurar rampells. No ser el mateix, s'evoluciona a malament. Massa cosa ha passat dins i fora meu. Escric al principi amb frases curtes i acabo en parrafades extenses plenes de comes i de subordinades. Intento que la sintaxi i l'ortografia siguin correctes. No en sé més. En puc aprendre molt encara. Mai se'n sap prou. Qüestió d'estil. Deu ser el meu. Escriure força tal com raja i intentar que les correccions siguin mínimes, però sovint no ho aconsegueixo. Hi ha vegades que l'esborrany i l'entrada no tenen res a veure i altres és idèntic. No surto i m'agrada sortir, viure la vida, la que ja relativament poc em queda, menys de la que ja he viscut. Parlar amb la gent, i no sols parlar, escoltar, i no em convenç escoltar que no escolto, quan massa he escoltat i a mi no se m'ha escoltat quan escolta muda a crits he reclamat. Patacada a la boca i haver d'escoltar escoltes de patiments i de vivències de nuclis encovats d'idèntica escolta de paisatge poc variable. Silenci escoltat corsecador i, llavors sí, no escoltar per manca d'interès. Un quart de vuit del matí, Vivaldi a la ràdio i núvol xafogós. Crec que no plourà. I jo, com cada diumenge, matinal de lectura llegint Pla, que feia temps que pàgina no n'obria, i anar deixant que músics radiats passin fins que me'n cansi i posi un vinil o un compacte o surti a donar un tomb fins a plaça o vés a saber on no gaire lluny