En podria escriure

Dijous 26 de gener 2017

Tarda d'escoltar Wagner. El final del capvespre i el segon acte del Tristany i Isolda. Esperitat i moderadament feliç. La Berta mig instal·lada a Londres i jo amb la vida de sempre, intentant que els alts i baixos no sovintegin. S'està escrivint, literatura, molta cosa sobre la república idealitzada, la que va estar, la que no va prosperar, la que van fer avortar personatges eterns contraris a qualsevol mena d'avortament manifest. Jo, sense haver-la viscut, també la vaig viure, diferent: idealitzada, de la manera que també s'idealitzen els morts que se'ls hi té estima. Aquella república molt de temps fa que és morta, però va existir, breu i intensa, i va fer il·lusionar, somniar, a aquells que haurien, només haurien, pogut viure una altra vida que no van poder viure. La història, la bona i la dolenta, arrossega, frustra, tendeix a idealitzar l'absència i intenta imaginar-se el que hauria pogut estar si no hagués passat el que va passar. No, no en puc parlar ni escriure'n perquè poc en sé i molt em costaria imaginar res que no vagi més enllà dels somnis irreals estroncats dels avis i dels pares que massa van haver de viure el que no s'havien triat i el que no els hi tocava i ho van viure, no pas sempre, però sí que sovint sortia, amb una mena de rancúnia de no haver pogut ser el què potser els hi hauria agradat ser o, com a mínim, haver tingut la possibilitat, que no van tenir, d'haver-ho pogut ser. En podria escriure ... i pàgines em penso.