Vaig anar al cinema

Dimecres 18 de gener 2017

... i finalment vaig anar al cinema, i al vigatà. No em vaig adormir. Un fred que pelava al carrer. No ser cinèfil i no em mouria del cinema i poc hi vaig. Anar al vigatà un ritual. Hi ha els de sempre, els que sembla que tot el que passa i es fa a Vic ens ho facin en privat. La la land. Bona música i, sí, una història retro adaptada als nostres dies, cursi si es vol, però pecada del dilema etern de l'amor que entendreix als que de l'amor semblen fer-ne fàstics i que ben voldrien que innocent temptació els temptés. No pas ridícul. Tampoc real. Tampoc irreal. Musical, i abans els musicals acabaven bé i tots feliços com anissos. Aquí, feliços? com tothom, el somni que estronca, que conforma i no es realitza i infelicita, o el somni que separa de la persona que ho ha fet possible aconseguir-lo perquè un altra somni volia i ha tingut la delicadesa de saber que va estar important en un moment concret, només en un moment, perquè res és etern,  però a qui resulta impossible deixar d'estimar quan els somnis s'han aconseguit ... i els anissos,  que se'ls mengin els feliços afamats d'eternitat que no crec que vulgui dir felicitat i ni molt menys somniada ni capaç de ser-ne, de somniada, es deu entendre, m'agradaria.