Per on no hauria d'explotar

Divendres 29 de setembre 2017

Nou dia de vacances forçades. La factura d'haver tornat a treballar quatre dies abans d'hora. De bon matí em començava a enrabiar de mala manera, de la meva, de la que acostumo a pecar amb mortalitat de dubtosa espiritualitat. Els nassos de sentir-me sobrer arreu i volgut només per feina i poc per l'alegria que dóna expandir-se en el sentit més extens del verb. Absent i molt mancat, malaltís, d'expansió. Soledat reprimida, engolfada en massa dèria de cels que volen ser clars i ennuvolats es mostren harmonitzats de músiques amansides. Soledat reprimida que explota per on no hauria d'explotar. Ganes boges de voler anar a Barcelona a fer res, a fer tot, a la tarda, i no, no, no voler que passi el mateix del que va passar el dia de la manifestació en contra dels atemptats. I va estar per desídia, per mals entesos, per paranoia, pel que sigui, i no val per la ràbia i el malestar intens, massa profund, no pas lògic, que em va comportar aquella maleïda mala tarda, amb raó o sense, tant se val, o no; i no m'ho he de tornar a permetre. La mala sensació de fer nosa, la dèria dels darrers temps. No és difícil, perquè només cal prendre la decisió de baixar Congost avall. Permetre's una tarda de badar, de passejar i de deambular sense rumb, tot deixant que els passos perduts portin a destins incerts que tota la certesa del món comporten i camins de bona traça no els fa perdedors.