No, no ho necessito

Dilluns 18 de setembre 2017

Petita, insignificant, alegria. No, no  ho necessito pas, no sóc tan infantil, que em diguin si ho faig bé o malament. No, no ho necessito, com tampoc necessito estar abocat en derrota continuada angoixant i a la mena de persecució del defecte, de la feina mal acurada, per una falsa humiliació que es converteix en una mena de mal viure que comporta ressentiment molt profund i que costa molt de digerir. Curós imperfecte que li agrada assolir perfeccions impossibles. La perfecció és divina i no crec que ningú hagi albirar cap divinitat en normalitzada serenitat no pecada d'estranyes al·lucinacions. No és el tema, i no em vull estendre com un llençol d'immaculada blancor no sincera. Un e-mail que autoestima m'ha augmentat, ridícula, innecessària, infantil, com un mateix, però d'agraïment del que estic molt i molt mancat, de feina facilitada i ben feta, una estupidesa. No n'hi ha per tant ni per res, veritat, el que em pertoca gestionar on excepcionalitat, el que hauria de ser normalitat, no hi val, ja em val i no sé perquè collons ho escric si em surt de les entranyes més profundes i tèrboles del subconscient que poc en té perquè massa a flor de pell es troba.