Trenta persones

Dimarts 12 de setembre 2017

M'hauria anat bé ampliar un dia més aquestes petites vacances imposades. No em podia llevar. Ahir va ser un dia intens, un pèl massa i tot pel meu gust, un gust que costa molt de determinar i es desplaça d'extrem a extrem. Queixós quan no es mobilitza i queixós quan massa es mou. Poc centrat. Esperançat de que ens en sortim. Esperançat i poc més. Responsable d'autobús. Un de petit: trenta persones. Trenta persones il·lusionades amb ànsia de saber com s'acabarà tot i amb ganes que m'han semblat sinceres de voler ser-hi quan s'hi arribi. Crec estar informat i, com em passa massa vegades, tinc sensació de saber més del que dic, encara que dic molt i explico i que no solo explicar el doble del que no sé quan se'n sap menys de la meitat del que s'explica. Em vaig sotmetre, sense esforç, amb ganes, al bus, a una mena de debat aclaridor de dubtes, amb la reserva i la cautela del què es pot explicar i del que és prudent no explicar encara, sobre el moment polític actual. Il·lusió combinada amb certa desinformació mancada de cerca o no publicitada, com també molt fonamentada en el boca-orella poc contrastada, manipulada i sorgida de vés a saber on, exposat i publicitat per altaveus tendenciosos o d'altres més informats de fonts veres que s'abracen al derrotisme d'insòlita realitat o al positivisme del que m'agradaria que fos i que no és i que molt probable tampoc serà. Ambdós de poca credibilitat, tan poca com en pot arribar a tenir la visió personal aparcada en el fangar de la subjectivitat.