Moravià

Dimecres 20 de gener 2016

M'invento una paraula: moravià. Amics em comenten que peco d'existencialista. Tronat. Francès, una bona base ideològica mamada sense desesper i amb impregnada insistència. Em sento moravià sense cap mena de pretensió. Si es pot parlar d'essència, ja em val, si és referida a la manera d'entendre el món i la vida i no pas com a transició, més aviat com a estupidesa de la transcendència i no passar del cenyir-te al què toca fer i etzibar patacades enrabiades inútils a tota mena de dogmatismes a manta reiterats aquí i arreu. Llanguidesa. Deixar passar el temps, les hores, intentant viure-les ... vés a saber què i com, abonant-se a una mena de somniada gran bellesa inexistent existent en moments molt concrets d'un mateix. Una giornata particolare. Sublím. Moravià. No ho sé. M'ho imagino. M'ha vingut al cap avui mateix. Mastroiani, Loren i Ettore Scola. Paraules que no em surten o em sortirien fins a l'atabalament perquè n'escriuria pàgines i pàgines de sensacions impressionades particulars inapropiades i de dubtós encert. Fa temps, a la filmoteca de Vic, la van passar un dimarts a les deu del vespre. En Miquel Vilardell me la va recomanar. Vaig vèncer la son i content d'haver-la vençut. Mai he entès perquè passen pel·lícules a aquesta hora tardana per a gent enfeinada que poca feina deu fer i que fa sospitar que els obrers, els que matinen, hi siguin sobrers. No ve al cas. Hi vaig trobar als pares, als oncles ... víctimes no aprofitades del què va ser, del què els hi va tocar viure, existir, sobreviure i tirar endavant, sense ser rucs del tot, conscients, uns més que uns altres, que la ruqueria va estar un dels pilars bàsics i fonamentals d'aquell feixisme passat a Itàlia i encara viscut aquí més temps del que van viure els magistrals protagonistes de la pel·lícula. Moravia, una opció de vida. Indolència, crítica; sí, indolència, existència més terrenal, de sofisticada filosofia d'estar per casa, de casa bona.