Plàcids capvespres

Diumenge 31 de gener 2016

Es considera que cien años de soledad és la millor novel·la del segle vint. No hi estic massa d'acord. És aquesta. Meravellosa, culta, sensible i que transporta cap a un món intel·lectualment gairebé perfecte, sòlid, humà i on la relativitat resulta ser menja comuna. Rerefons de la música d'Strawinski. Música d'escàndol i de transgressió. Parlar de l'Havanna. No hi he estat mai i crec que mai hi estaré i no pas pel comunisme. No sóc ni d'uns ni dels altres i intento ser fidel als ideals republicans de sanitat, educació, laïcitat i ciutadania. Simple i complicat. Aquest llibre, la consagración de la primavera de l'Alejo Carpentier. Una perla cubana eterna capaç d'haver-me transportat a una Havanna de plàcids capvespres  de cubalibres carregats de rom añejo. Escrit en una pàgina blanca del llibre. A raig un vint-i-un de maig de mil nou-cents vuitanta-vuit. Dia d'endreça, avui, de prestatges i de neteja de llibres mentre escolto la tercera de Mahler que es transmet des de l'auditori de Barcelona. La màgia de la ràdio i del tràfec d'aquells feines que caldria fer més sovint del que se sol fer.