Capaç de batzegar

Dissabte 9 d'abril 2016

Dissabtes feia que no treballava. Avui hi he anat set hores. Cap valoració. Em perdo i m'esvaloto. Sardanes a la ràdio de sis a vuit. Me les escolto. Gairebé mai n'escolto. A plaça escadussers dissabtes que hi pujo i l'entorn, em sobra la gent, cert, em sobra del tot, un luxe de la música en directe en un dels marcs més representatius i bells del país, la plaça. El dissabte a la tarda, el pitjor dia per a sortir a fer res. A partir de les nou del vespre, una altra història. Encovats. De sis a vuit del matí: estona d'escolta on m'hi sento gustós i convidat. Mancat de qualsevol mena d'angúnia ni de rebuig. Enyorança, seria el mot més escaient, de temps perduts, no pas proustians ni glamorosos, res de tot això, que no he viscut o que no he estat capaç de viure'ls amb aquella interpretació del món i de la vida de qui en feia senyera i identitat del món on volia viure. Aquell món no existeix i, idealitzat, em provoca l'enyor de qui el va saber viure, gaudir-ne, sembrant aquesta mena de llavor poruga, molt poruga, de país perseverant de qui compta passes, de qui no s'esvera i de qui controla i és capaç de batzegar, com si fos la reacció de qui s'emprenya sovint perquè l'emprenyen sempre, amb l'estrident, captivador, rebec, tossut i ple d'identitat so de la tenora com a senyal de rebeldia endinsada i molt nostrada, que ben meva me la puc fer, ben meva.