La multitud dels anyells

Diumenge 17 d'abril 2016

Parlar d'òpera sopant i perdre'm amb la vehemència de ser carregós. Terra al damunt i descompensació extrema entre silenci i expressió parlada. No sé si m'explico. Vinil d'una Tosca digne dels temps de Visconti: Callas, Di estefano i Gobbi. Temps perdut que, per diferent que ens pugui arribar a semblar, deuria haver estat igual de llastimós i de poca lògica com el que ens toca viure. Món d'homes i de dones que tanta por a la mort com a la vida tenen, tenien, i que còmode els resulta viure sota autoritats severes, visibles, invisibles, encobertes, tant se val; autoritats reàcies a la dissidència i sotmeses a la veu d'algú que els mana l'actuació i el pensament. La multitud dels anyells perillosos sense consciència de perill i poc propensos a la manifestació dels manifestants de sempre, els menys silenciosos, menys porucs i que poden albirar que la pedregada els pot caure al damunt en qualsevol moment i no sentir-se'n estranyats, ni enganyats, i, sí, afectats com tot ca i quisqui.