Nyoca

Dilluns 11 d'abril 2016

Dies fa que em costa trobar cosa per escriure. Estic deprimit i no és pas la primavera. M'havia afectat, però aquesta la gaudeixo, malgrat no estar bé del tot. Goig de viure moments de ple sol i de núvols i de pluja persistent que agombola. Inestable, com jo mateix, com els que poques coses ens estan bé perquè no en devem tenir cap de clara i opositem a rumbs equívocs. Nyoca. Nyoca. No és nyoca, però ho sembla i n'és. Un bossa sense personalitat comprada a qualsevol no lloc de queviures que es fan dir supers, on caixers i caixeres mastegadors de goma no educada et presten servei cobrant salaris de subsistència i on no em veig en cor de demanar amabilitat si no me la ofereixen fora nòmina. A cals pares: nyoca, un grapadet havent sopat. Nyoca de can cagarrina. Nyoca barrejada de tres unces d'ametlles, tres més d'avellanes, tres de pinyó, les mateixes de nous i  una mica més de panses i s'arribava al mig quilo de la setmana, i, això sí, un xarrup generós de moscatell i no era pas gran, no, no n'era. Tampoc era pecat ni delicte, només una petita llicencia que es transformava en efímera alegria de minses estones abans d'abraçar el son merescut dels cansats per a reemprendre, sempre reemprendre, l'endemà que ha quedat interromput per l'absència de tot allò i que ja més no tornarà, aquell; en tornen d'altres, d'altres móns que ja no em semblen capacitats de gaudir del moscatell habitual, amb nyoca o sense, o amb al pa vi amb sucre oblidat i absent de les postes d'estiu antigues, a pagès o a ciutat, o d'aquell punt transgressor, i a hores d'ara potser seria delictiu, de la quina San Clemente que da unas ganas de comer!!!