Esparverat pels colgats

Dimecres 24 d'agost 2016

L'egoisme de la natura que enganya, que es mostra plàcida, agradable i retinguda, fins el dia que s'esvera, que tremola i res respecta, se l'hagi o no respectada abans del seu esverament abocat a la més despietada reacció. Intento no admirar-la. Me la miro de lluny i moure'm en els mínims cordials de respecte sense demanar-ne ni esperar-ne res. Em conformo que em mostri els seus colors i la seva llum. Em dono per satisfet; prou faig i prou fem. No en vull més. Instal·lat en la brevetat. Esparverat pels colgats, quina manera més terrible de morir!, enmig de la runa a caprici de la ràbia no continguda de les plaques teutòniques i, jo, a casa, envoltat d'ordre i sense que s'albiri cap desgràcia, escoltant el barber de Sevilla amb la màxima frescor que em condiciona la mitja penombra de persianes abaixades i la música, fresca com una rosa regada i desplegada.