Tarda abstreta

Dissabte 27 d'agost 2016

No m'he pres ni la molèstia d'escriure l'esborrany i de posar-me a escriure a pèl i em sento incòmode. Dec pecar de profilàctica tendència, de país, potser, i no sé si se m'entens, com sol passar sempre, amb aquesta sensació que tinc que només escric per algú únic i particular. Deambular, mal senyal, bon senyal, aquesta tarda, per la ciutat toscana catalana que m'ha tocat viure i és grat aturar-se, parlar, asseure't a la terrassa que et convida, que et conviden, em solen convidar, em deuen veure pobre i no pas deu ser, se'ls hi nota, hi ha gent que enganya, altra que no, que els hi és grata la presència, la meva, quan, massa sovint, em fastigueja està envoltat d'abreviadors de vida improvisada i abonats a l'estructuració del que no pot suposar una tarda abstreta de no saber què fer i de deambular com una ànima en pena que de pena cap n'hi ha i de molta vida viscuda, de molta treballada, massa, massa i massa, poc agraïda, de molta per viure que no sóc capaç de dir si la viuré com m'agradaria viure-la. Ostres! i ho ho fet a pèl. La vida, o és que potser, sempre el potser, el dubte etern que no fa avançar, el french latino, la seva música, les seves adaptacions dels temes eterns de sempre, m'inspiren i em fan escriure el que no escriuria o, potser, el dubte de sempre, cal que escrigui per a ser jo mateix i no pas un altre que no tinc, agradi o no, cap interès de ser-ne.