Com se'l faria un mateix

Diumenge 13 de desembre 2015

Santa Llúcia patrona de les modistes. Llevar-se a un quart de vuit és molt tard pel que estic acostumat. Fosc. Clareja i el dia es lleva amb boira molt espessa. Vic boirós i misteriós de misteris que no van més enllà de l'existència o no del Déu gens misteriós, l'antic, el que ens poc molesta als avesats a la boira i a aquesta existència inexistent de divinitats confortadores d'existències que es prenen com a vida. Els pagesos es queixen del sol quan escampa, la boira, i diuen que no plou. Si plogués es queixarien que massa ho fa. Espècie gemegaire de mena i queixosa del roc a la faixa. Em resulta, més que odiosa, molesta i només, només, interessada. Còmode llevar-se, esmorzar, posar cafè a fer i prendre'l, massa tasses i tot, però d'algun excés m'haig de morir, com també, i més del que hom pugui arribar a imaginar, mata la vida pautada, perfecta d'imperfeccions no reconegudes i acomodada d'avorriment de dir i fer sempre el mateix. Més que matar migra, sinonímia de matar a pessics. A hores d'ara, prop de les vuit del matí, content i espurna de felicitat llegint Enrique Vila-Matas. Acabo. Poc em queda del París no se acaba nunca. M'agradaria només poder arribar a escriure la meitat de bé. Dues setmanes atabalades de molt poca lectura i molta música becainada al sofà de casa sotmesa a la comoditat, la mateixa que ara en faig us, de deixar fer, de deixar seleccionar, als programadors de Catalunya Música i estalviar-me furgar vinils i compactes de la prestatgeria. Comoditat de deixar-se portar, agradi més, agradi menys, sense queixa, acceptant i anar ben servit si et fan el llit, diferent de, potser, però no massa, de com se'l faria un mateix.