No sé si mai he parlat de Wagner

Dijous 3 de desembre 2015

Dijous. Avui he escoltat Wagner a tot volum. Que es fotin els veïns i que l'escoltin. Dijous. És Wagner. Dijous. Cansat. Die Meistensinger von Nürnberg. Mentre escric Moncho. Contrast. Quina versió la del Liceu fa no pas un munt d'anys, en fa. Encara no s'havia cremat. Trenta-un de gener del noranta-tres, el dia que es va cremar. Hi vaig anar al vespre. Tristor. Un any escàs abans, teles pintades del Josep Mestres i Cabanes. Època. Una altra. Wagner, el que em sembla autèntic i no el que ara es sol representar. Walther von Stolzung i Hans Sachs, el sabater. Escoltar el final. Nürbenberg. A pocs quilòmetres Bayreuth. Aquell Liceu perdut, cremat, que m'agradava, que m'estimava i aquest, el d'ara curull d'entesos de poca entesa. Wagner. Norman Bailey, un dels millors barítons wagnerians que mai he escoltat. Enfilar el final i el record m'emociona i el plor sense plor, de pensar amb el Joan, l'amic absent que hi era aquell dia i en aquella funció de decorats del mestre Josep Mestres i Cabanes. Poca òpera havia escoltat, en Joan, i a l'Egipte, al restaurant de moda del carrer de Jerusalem, taral·lejava els lev motiv dels mestres cantaires, d'aquell nou món descobert, d'aquell nou escenari, d'aquell Liceu que ja no existeix i que formava part del meu món petit i limitat de pocs escarafalls i d'intimitat molt, potser massa reservada. Wagner. I, és curiós, no sé si mai he parlat de Wagner, però, ostres, parlar del Joan i d'aquell agraïment sincer, encara masses coses se'm remouen i val la pena parlar de Wagner, del Joan o del que realment ha estat i és important. Dijous. Dijous i Wagner. Cansat. Molt cansat.