Aïllades en el temps

Dimarts 12 de desembre 2017

No ser el que havia estat i no crec que mai més ho sigui. Les persones, i en dec ser una de les moltes que ens ha tocat viure, evolucionem i l'essència en queda. La saviesa, de la qual en sóc un maldestre aprenent, m'ha portat al silenci i aprendre, apart de la música, a escoltar molt més del que abans feia.  Hi ha qui m'explica misèries que em constaria molt d'explicar fora teràpia. En sóc un aprenent que, més ràpid del que hom es podia imaginar, n'ha après. N'estic content. Em descontenta quan se'm fa callar si opinions expresso, assenyades o no assenyades, que no disten massa, unes i altres, de veus de falsa profecia curulla de neguits i de dubtosa il·lusió escoltades en entorns de precària o de volguda saviesa preses com a dogmàtiques. Tant se val. Una realitat on m'hi acomodo i no pas amb facilitat, amb un regust amoïnat, contradictori, just o injust, compensat, i amb disculpa, quan algú m'atura, o anem a prendre al cafè, i t'adones que la conversa, les explicacions, són preses de grat i es repeteixen en una nova trobada. Potser, segur, perquè no formen part de la quotidianitat i sí de l'excepcionalitat de trobades aïllades en el temps que no donen opció a la pesadesa ni a la reiteració.