Errat d'època

Dimecres 20 de desembre 2017

Ironia malèvola personal d'enriolar-se de personatges ridículs que, com cadascú, són, som, incapaços de no veure, de no veure'ns, la palla de l'ull nostre i ens permetem el luxe de veure la del del costat. Dubtós sentit de la ironia. M'ho puc arribar a creure. Personatge nascut en temps erroni. Visió panòptica des del despatx de la feina. Els veig i em veuen mentre treballo. Un bon ajudant amb problemes de caràcter i amb una bona colla de més fora d'aquest entorn laboral. Reflectits queden en el tracte i amb el tarannà d'afartada intensitat. Manaire, perfeccionista de tendència no errada fins, com sol passar a tothom, el dia que es mostra errada vesada perquè se'n remena. Patidor, molt patidor, incapacitat per resoldre problemes que es perden sobrepassats pels límits de rutinàries tasques. Errades de difícil reconeixement i de fàcil encolomar a qui no pertoquen. El personal s'enfada i es tensa. M'ho venen a criticar. Exclamats. Afectació personal mínima no exempta d'egoisme intens. Ja hi estic avesat, a dins i a fora, i no resulta un model de vida viure així. Tampoc n'és un mal; més en pateixen inseguretat, quan, cap i a la fi, els problemes, reals, imaginaris, sempre hi ha algú resolut que els repara o els dóna per impossibles i els llença aigüera avall i se n'oblida. Errat d'època. Hauria estat un bon mariscal de camp napoleònic a cavall i espasa dirigint tropes enrabiades amunt i avall i potser no s'hauria perdut la batalla de Waterloo a les portes de Brussel·les.