M'imaginava diorames

Diumenge 10 de desembre 2017

Quan era petit jugava a soldats petits. Esperava les vacances de Nadal en candeletes. Els pares em respectaven la parada. La mare, maniàtica de la neteja, amb algun com d'escombra qualsevol destacament avançat em feia saltar sense batalla imaginada ni per imaginar. M'emprenyava amb el mateix seu mal geni. La mala herència que no es tria i que costa desempallegar-se'n. Parada de batalles on hi tenien cabuda tota mena de soldats: ianquis, confederats, napoleònics, hússars i dragons a cavall, alemanys de la primera i de la segona guerra, el mateix amb els francesos, els americans i els anglesos. Els italians eren taronges i els nacionals espanyols eren marrons idèntics que els alemanys que eren de color petroli. Els francesos blaus i els americans verds. Els anglesos no els recordo ja. Tancs de tota mena, on predominaven els Panzer alemanys i els Matilda anglesos amb algun T34 soviètic o un o dos Grand americans. També hi havia canons napoleònics i austriacistes, com també els de la guerra de secessió americana i altres de plàstic de la segona guerra. També disposava de dues gran Berta alemanys de la primera. Batibull poc rigorós i entretingut que em feia maquinar batalles que van succeir. El dia D, un exemple, a les costes de la Normandia. Les caixes de sabates les feia servir de vaixells, les tapes de barcasses de desembarcament i les agulles d'estendre, si la mare no me les prenia, m'eren útils com a canons de  les bateries antiaèries. Em construïa un castell mig enrunat amb l'exin i més d'un fort del setè de cavalleria de Michigan el fet feia. M'imaginava diorames i me'ls imaginava perquè cap n'havia fet, com a molt muntar tancs, avions i vaixells de guerra. Com avui, com llavors, fascinació pels diorames pintats, els que m'han fet aturar en una exposició del carrer de Cardona. Una bona estona m'hi he estat. Records, sovint massa record melangiós d'imatge retinguda que hom sap que no retornaran. Observar, mirar, aquestes petites obres de destresa que et transporten a tràgics paisatges enrunats de qualsevol racó de França o d'Alemanya, derruïts per la idiotesa de la guerra, de la misèria i de l'enriquiment dels aprofitats de tota la vida, de dolenta vida o de vida dolenta; i molt em temo que el mateix deu voler dir. 

Comentaris

  1. Quan jo era petita, em vaig perdre una vegada en una exposició de diorames. No compartim connotacions, evidentment, perquè per a mi diorama vol dir, inevitablement, pessebre, i paisatge barrejat de nostrada catalanitat i d'exotisme un pèl palestí i un pèl imaginat. Pastors amb barretina o amb kufiyya, força aleatòriament repartits. I uns reis d'Orient ostentant magnificència bizantina.

    Res, només era per dir-li que li desitjo que passi molt bones festes i una millor entrada d'any!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada