El cementiri de Brompton

Dimecres 13 de desembre 2017

Quan puc m'encanto una estona al casino. Serveixen un bon vi. Una copa acompanyada d'olives ve de gust. Parlat silenci inspirador. Al carrer fa fred i es comença a posar boira pixanera. Escriure i repassar premsa esportiva i una anècdota que m'ha fet sentir bé, i no per res, només perquè hi vaig estar casualment sense cerca ni amb cap intenció de voler anar a parar en un lloc com aquell. El cementiri de Brompton en desús. Les tombes i els panteons hi són i ningú s'hi enterra. El mort més jove que hi vaig trobar enterrat al seixanta-un del vint, l'any que em va tocar arribar al món. Homes i dones passejant, altres llegint, molta, als bancs; no plovia, feia sol, és cert, i molta també d'ajaguda veient passar els núvols amb no sé si pas massa consciència que a sota la gespa que els hi feia de jaç, més d'un os hi podia haver. Silenci i respecte de no mostrar destrossa. Camí d'Stamford Bridge. Casualitat i respecte pels que reposen. Un passejant més, silenciós, i em sobta, ho trobo civilitzat, que quan hi passen els supporters del Chelsea per anar al camp, i travessen Brompton, facin el mateix i oblidin els seus càntics quan la boca del metro els hi aboca a l'entrada i no gosen fins que en surten per a no privar de silenciós i respectuós descans a qui reposa eternament.