Com a mare, no em pertoca

Dilluns 8 de febrer 2016

Dilluns. Hauria d'escampar la boira. A la ràdio toquen sardanes. M'agraden. Sempre m'han agradat. Emboirat i gens confós. Estat d'ànim molt particular. Abstret. Res d'important. La Berta em parla del sis nacions. La seva realitat. Em convindria que la tieta Carme hi fos. Enfilaria aquella escala del carrer de Centelles número tres quart pis segona porta sense ascensor amb afany de parlar, de parlar, de buidar el pap i d'esperar el tot parit a partir d'una mena de sentit comú facilitador del tot com raja estimat i pragmàtic que, sense plantejaments diarrètics ni filosòfics de cap mena, sempre era capaç de trobar el camí encertat de la cruïlla i, si no era, ho semblava. Saber qui érets i d'on venies recriminat amb les essències i els defectes dels Font, dels Guiu, dels Prat, dels Presseguer, dels Orra, dels Soler, dels Espluga o dels Masmitjà, els cognoms del terrós i de l'embolcall de la tieta que tot ho facilitava, Carme, nom baptismal. Patrona de la Mar, acollidora i una petita, petita, ombra de tenebrositat, inquieta, bona, sempre, necessària, com a consellera, com a tieta, una sort, i com a mare, no em pertoca

Comentaris