Sóc de bolero

Dimecres 9 de febrer 2016

Sóc de bolero. No ho puc evitar. Tràgic. No tocar mai de peus a terra i de fer volar no pas coloms, aus. No em puc entendre sense el somni i del rodolar d'Herodes a Pilats. En Juan Diego Florez, canta el Júrame a la ràdio. No l'hi pertoca. Una versió millor, molt millor, m'ho sembla, cristal·lina, de la María Grever. Amor i vida impossible que sempre sembla possible i no n'és, no n'és i no en serà mai. Arrambar i acabar agarbonant, un dels verbs més bonics que es poden escriure, i que menys escolto. Tampoc sabria dir si mai massa l'he escoltat. Verb que hauria de formar part de la naturalitat com petonejar, com abraçar o el viure sempre amb aquella esperança de que cal viure, sí, potser sí, de ficció, com en el cinema, com en el teatre, la burla, el mirall, l'essència de la vida que no es viu i que fa por de viure i ens plaem de viure-la passivament, i obviem la gran bellesa, escena magnifica, cinematogràfica, potser només això, la dels vells amics, amics, que ballen, que s'abracen, que ballen, que s'agraden i no gosen dir-s'ho, perquè, potser no s'estimen de la manera que ens han ensenyat, però cert que s'estimen i mai donen opció a perdre l'esperança d'allitar-se, d'abraçar-se, d'estimar-se i de voler ser de bolero, encara que sigui per una estona, efímera, curta, llarga, eterna, tant se val, i no cal plantejar-s'ho, no, no cal, només, i s'ho val, s'ho val, s'ho deu valdre, deu caldre, encara que sigui per uns instants, efímers, curts, llargs, eterns, per fugir de la tragèdia encarcarada de les convencions que no són de bolero ni de res.