Enriallar

Dimarts 2 de febrer 2016

Seriós de mena i oblidat del riure. Només oblidat, perquè tot sovint el començo a sovintejar. Ens retrobem quan menys ens ho esperem. Tornar a riure de ximpleries que massa temps no reia. Ho celebro. Naturalitat. He escrit l'esborrany a mà amb el pilot negre de tota la vida. M'agradaria escriure amb estilogràfica. Elegància. En Lluís hi escriu sempre. Naturalitat. No he perdut la ironia i aquella mena de sentit de l'humor particular que agrada fora de la familiaritat transgressora de l'habitual cara de pomes agres que em comporta l'excés de seriositat poc expansiu i desagradós. Humor, riure, íntim i clos sense mostra en els cercles que poc entenen d'humor, de sarcasme i d'ironia i on tot sembla empolsinat de transcendència que a enlloc porta, Ni la mort és transcendent, només un impàs. Un verb que no sé si existeix: enriallar. La rialla embafadora que sempre em sona falsa i que no em sembla riure. El riure pres com una altra cosa. Que no m'ho venguin com la vida. Perfumat, emmascarat, tant se val, no compraré accions d'aquesta mena de vida enriallada, com tampoc en compraré de la transcendent patidora i inútil. Ambdues em semblen una tifa, per no dir una merda.