En caldria una de pam

Dimecres 3 de febrer 2016

Hores soporíferes de cinc a vuit del vespre en una ciutat de somorta activitat. Hores de sortida d'escola i d'activitats fora estudi, de iaies i de tietes empolainades que, amb l'excusa d'atrapar el sopà, aprofiten per xafardejar i per activar minsa vida social. No en sóc crític. Observador d'activa passivitat i de permissiva tolerància de no veure-m'hi embolicat, però sí d'arribar a fer-la petar amb la Montserrat de Can Pau quan hi vaig a buscar cigrons per sopar, o amb la Joana, la Nani del barri de petits, la fruitera o amb la Glòria de la farmàcia per parlar de política i del procés. Trivialitats, cortesies, només. Enyoro a la Flora, la peixatera de sota casa vella, pel Barça i pel bon tracte. Res a veure amb l'encotillat tracte depenent client minso de tota la vida. Petites coses cordials, valorades, que arriben a on arriben perquè no cal que durin, però si que perdurin, curtes, efímeres i allargassades en el temps. Gota amoïnat si t'aturen pel carrer, t'atures, i t'adones que no tot està en despatxar una lliura de llenties, o un quilo de peres, o una capsa de supositoris o un llenguado filetejat. Instants breus, necessaris, plaents i no complimentosos, per parlar de com ho tenim i si ens en sortirem, de com està la filla, de com gaudim del millor equip de la història o l'alegria gens desmenjada de qui et pot arribar a mostrar la darrera fotografia de la néta que un nou grau els hi ha donat la vida. Petit plaer de boca petita quan en caldria una de pam.