Conversa insulsa

Dimecres 28 de setembre 2016

Conversa insulsa quan vaig a prendre cafè. Molt poc interès pel que puc arribar a dir i pel que escolto. Cotxes i motos, avui, velocitat. País amant de la velocitat i enemic dels matisos pausats. Gota m'interessa. I això que hi ha dies com avui que massa idees m'han fugit del cap. Quan em venen les solo anotar si tinc paper a mà i, quan no en tinc les intento, només ho intento, retenir fins l'hora de l'esborrany de lletra petita i atepeida. Ja torno a treballar sense consciència. Sovint penso que aquest país, de tanta feina que vol fer, de tanta feina feta i refeta, passa de llarg de les coses importants perquè va massa depressa. Sensació de viure en un món, el feiner, pecat de veloç i de poc pensar que els deu minuts dedicats a com fer la feina fan guanyar una hora. I no hi ha manera, feinejar sense treva, estrebat i com més millor, sense mesura i amb el minso profit d'opositar a precària salut i de poder arribar a parar ben beneit. Absència de saviesa del capsigrany que es deixa passar la vida no viscuda i gairebé tota treballada a tota velocitat. Vida que no s'ha sabut viure, la que només s'ha treballat embalada, irreflexiva i ràpida, com hi van els cotxes i les motos que tant s'admiren i agraden. Cotxes i motos que enlloc paren i que passen a tota vela per arribar primer al final, al final, i sembla una metàfora; el final, i guanyar, encara no sé què, la cursa, potser. Velocitat, obviar els detalls, el vorals, que, vés a saber, sí coneguts, assaborits, retardarien aquests final corregut, veloç, on no deu caldre arribar tan aviat, o, com a mínim, a tanta velocitat si es valora com la precipitació d'un final o, com deu ser el cas, no ho sé, una cursa treballada que només et deu fer fixar amb l'asfalt, l'essència de la cursa, la feina,  i, com a molt, gaudir del privilegi, fugisser, sofert, d'agoitar l'horitzó sense perdre massa la verticalitat de la mirada.