M'he arribat

Divendres 23 de setembre 2016

Atabalat de tanta llum i propens als espasis poc il·luminats. Fressós de pluja i he sortit a entomar-la sense paraigües. M'he mullat. No massa. El prepirineu està negre i a ponent no s'acaba d'aclarir. M'he arribat a la Santa Creu. Una tieta canta agonies i estar a pas de pardal de veure la llum o el no res. Ahir hi vaig anar. Avui hi he passat. Agraïment i sensació de nosa que em fa plantejar tornar-hi el dia de l'òbit. Ho entenc i no em suposa cap molèstia. Maneres d'encarar la mort que no s'adiuen a la meva, a la dels pares, a la de l'educació rebuda. La mort assumida, la meva assumpció, des d'un cristianisme molt lax, poc cregut, conegut, madurat, i que pot no entendre la mort com a desgràcia, quan hauria de ser un alliberament carregat de dol. Transcendència poc transcendental i poc poruga, presa com un traspàs natural, tràgic en la seva magnitud de l'enyor, de l'absència, que, més enllà del punt, em sona com a gesticulació indeguda de sentiments que no acabo d'entendre. Dels morts, dels meus morts, els que massa m'ha tocat acompanyar sense voler, en parlo, en parlem la família per Nadal, en les trobades d'orfes cosins, amb enyor, com si hi fossin, amb amor, tot explicant anècdotes, amb crítica, però, cert, intentant esborrar pinzellades mal pinzellades de sentimentalisme carregat de sensibleria que cap bé no trobo que faci al record de l'absent ni a un mateix.