Protagonista de la cerimònia

Dimarts 27 de setembre 2016

Resseguir cares oblidades a funeral. Gent que havia vist i que no havia conegut. Res en sé, ni n'he sabut, de les seves vides. Gent que no saben si seran el proper protagonista de la cerimònia. Me'ls imagino com a nens i nenes de la guerra i com a víctimes inconscients dels botxins que van morir plàcidament als seus llits beneits amb olor de sagristia per emmascarar la fortor de sofre que l'ambient comportava. Gent de silencis, els del funeral, de poques paraules, més savis del què em puc arribar a imaginar, afanyats i molt farts de treballar més hores de les necessàries. Silenci cridaner de no pas oblit, però sí de forçada, necessària, evasió de perversitat soferta i empassada sense saber massa sabent més del compte, que aquell silenci sense denúncia, no ha estat, no és, ni serà, mai bo, perquè la perversitat va existir i continua existint, i és dolorosa, i és mesquina, roïna, pels que senyera fan del no voler saber què va passar i com va passar, encara que ho sàpiguen, i més s'estimen que el silenci sigui sinònim de pau, la pau dels cementiris, fins el dia que cap en quedi i ja més se'n parli. Perversitat.