A cal ferrer

Dijous 23 d'abril 2015

Ànsia d'haver hagut de comprar més d'un dels llibres més venuts. Només dos: Dueñas i Bosch. Històries d'amor necessàries en aquests difícils temps retallats, antics i egoistes que ens toca viure, retorn a aquell passat dels que ens van engendrar i educar, de gent que s'enlluernava amb els films vinguts d'Amèrica del Nord. M'atrau el llibre del Bosch. Història familiar, de records, d'enyoraments de felicitats magnificades, de cafès de taules parlades silencioses, de dones belles i d'homes també bells, atractius i atractives, interessants, llocs on s'hi poden guanyar hores de vida, gaudir, quan s'és jove o gran, els adults treballen o neguen oci amb els seus negocis, quan la vida, joventut i vellesa, té la importància relativa que hauria de tenir. Una mena de retorn a l'alfa, inici, i l'omega, final pantocràtic. Elucubració. Esborrany escric al tren de Vic. Comoditat de viatjar en tren. Tornar de Barcelona, Sant Jordi, i d'un concert al Paranimf  de la universitat. Grieg, Sibelius i Elgar, música perifèrica, nacionalista de països independitzats. Res de Morera ni de Toldrà, músics perifèrics de país petit, estret, poruc i de dignitat emmotllable envers una mena de convergència i unió que poca cosa vol dir. La Berta hi cantava. El castell i la princesa en finès i la llegenda de Sant Jordi en anglès. Content hauria estat l'avi Alfredo, en Godofredo, home de boleros, pasos-dobles i mambos, negat per escoltar música i amb les orelles a cal ferrer; i la Lola, la mare, musicalment sensible. El Paranimf, la universitat, la néta cantant, un somni, el de la superació i la prosperitat amb un plus més allunyat de l'estricta materialitat.