L'eterna discussió estèril

Dimarts 7 d'abril 2015

A tota hora aquella eterna discussió estèril. Condemnar qualsevol mena de feixisme i més en un país on el contacte, la complaença, el col·laboracionisme de tres llargues dècades, ha establert una línia molt fina que fa difícil destriar els sentiments i la ideologia que vol ser ocultada i oblidada. Condemna, però aquell parent, aquell pare, aquell germà, aquell oncle ... sense saber ben bé com, però que sempre era bona persona i la resta, els que no eren parents, que no era el pare, el germà o l'oncle, ja no ho eren tant o ho eren igual de bons amb l'abstracció de viure en una mena d'entabanament explícit d'una mena de règim de molt bona gent que, sense saber com, obraven malignament. Em sorprèn perquè, segons aquesta lògica de manual, paternalista, protectora, de bondat infinita i acabdillat per la suprema bondat autoritària, hom es pot arribar a imaginar que es va viure en un oasi d'extrema felicitat, d'ordre i de pau i que la sang, els afusellaments, les condemnes a mort, les tortures i els empresonaments, no eren pas cosa ni del parent, ni del pare, ni del germà, ni de l'oncle, simplement, aquests, eren bona gent que no van matar, que no van afusellar, ni condemnar a mort, ni torturar, ni empresonar i les mans, les mans, no les portaven tacades de sang.