En segon terme

Divendres 24 d'abril 2015

Parlo. No escatimo la conversa i, més sovint del que caldria, carregós i, si en sóc conscient, m'aturo. Emmudir. Acció d'escoltar, d'observar i d'interioritzar. Excés, sensació, d'estar censurat en les meves expansions oratòries. Fre a la passió i al sentiment íntim i no prevalent per la poca expansió no subordinada, no expandida, no seguida i en segon terme, sense rèplica, sense escolta i de retorn al món clos, tancat dels poc escoltadors i pensants que escolten, els que també volen fer creure que no són ells els barrats a escoltar. Una mena d'autisme particular expandit i no n'és. Intentar parlar, Intentar encetar una conversa, de res, de tot, del què s'ha viscut fa un moment, d'aquella llibreria on s'ha estat cercant un Proust descatalogat, d'aquell cafè antic de nom ignot, ocupat només per una parella jove que no t'han ni vist de tan absorts un de l'altre, i res de res, obviar, tres segons atorgats, i retornar, eternament, com l'eternitat promesa, falsa, vana, al mateix tema, a les mateixes persones i a les mateixes anècdotes sabudes com si fossin el parenostre. Batalles de cansats guerrers, personals, universals, poc interessants, capaces de capar qualsevol mena d'interès de seguir parlant i, encara menys, conversant. Temor no encobert de censura velada aturada abans no es converteixi en realitat irrefutable si es considera que hom ha articulat alguna impertinència pertinent que no s'ajusti al guió de la previsibilitat estructurada i previsible del què hauria d'interessar amb l'interès del ja sabut, intranscendental, va, fat i d'eternitat perpètua. 

Comentaris