Pudé sí

Dimecres 8 d'abril 2015

Pudé sí, dialectalisme vigatà, però no, no pot ser. Comences a escoltar i penses que pudé sí. T'adones que no i sentir-se com insultat per algú que té dificultats d'articular una frase gramaticalment coherent, que tot ho fot al mateix sac i amb una  capacitat infinita d'empatollar sense escrúpols. Donar les culpes a Déu i a sa mare que no sigui o no pensi com ell. Fer-se creus d'un possible relat intel·ligent. Dubtes i, si ho és, costós d'adjectivar. Un pas més enllà de l'exabrupte, sinistralitat amb pudor de resclosit, de sagristia, de repressió, de massa repressió viscuda i malpaïda amb la volença que la  malvisquin els altres, els que no hi tenen cap culpa. Maligne. El sou i el càrrec haurien de comportar serenitat, criteri, prudència, molta prudència, i no incendiar, crispar; no és ètic i molt menys cristià quan se sap, o potser no, per manca d'inintel·ligència, vés a saber, o de senderi, que s'està faltant a la veritat i que no és del tot correcte transgredir el vuitè manament de la llei de Déu i no és disculpable quan es fa us del sagrament de la confessió, el sagrament que perdona, que disculpa i que ho repara amb una petita penitència, però, és veritat, només es sol fer, deu ser el cas, en l'àmbit privat, massa, potser no tan perdonable ni disculpable, quan ho professa algú acostumat a moure's en l'àmbit públic i no és capaç d'adonar-se que no passa de ser un menestral de l'administració.