Sempre que em perdo

Dimarts 20 d'abril 2015

Sempre que em perdo per Manlleu, em passa el mateix, traslladat a Sabadell, a Terrassa o a Granollers, sense perdre la perspectiva de la plana. La caseta i l'hort de l'avi Macià. Mentalitat catalana que no entén ni de dretes ni d'esquerres a cavall de Fourier i de la colònia. Sentit de propietat i de pertinença. A Vic va arribar molt tard: les cases de mossèn Guiteras de la Calla i el bisbe Perelló no el considerava. Ciutat cristiana, profundament catalana i coneguda com la de les tres efes: fe, fanatisme i feixisme. Tot a la callada i pel broc gros. Se n'exclamava el pare. A Manlleu, a Roda, eren beneits i ximples, ho deien a Vic, però s'estimaven la ballaruga i la vida, com els pares. Masses hores darrera el teler i al taller. A Vic, manar, resar i fer-se mala sang. Oligarquia, pagesia i el bisbat catalanista que no feia ni deixava fer massa res més enllà de l'evangelització, de l'adoctrinament excloent d'idees socials incloses en l'essència mateixa dels evangelis. Me'n faig creus. Una altra realitat. Aquesta segona tarda de vacances forçades, en una terrassa d'un polígon prenent un vi del Priorat, entomant el sol ventat i agradós i, com sempre, quan escric, escolto música, la meva passió, la raó de viure, tea for two ... i ballaria, abraçaria, sí, ballaria i abraçaria ... música per abraçar meravellosa d'uns temps que em transporten a una felicitat estúpida, viscuda i ignota, i ignota? Estúpid!