Res de nou o sempre el mateix

Dilluns 6 d'abril 2015

Escriure d'hora al matí. Dia de mones. Padrí. Ahir vaig escriure molt tard i poc més em toca la primera hora de l'endemà. Tornar de mirar el futbol. Avorriment d'aquest Barça primitiu. Demà a tornar-hi. Plàcida Setmana Santa. Com una mena d'assaig del que podria arribar a ser la jubilació. M'hi acostumaria sense aquella necessitat de fer masses activitats comportadores de compromís, d'obligatorietat, de no voler allargar més els anys condicionats pel compliment del treball, i de poder viure amb la volença i la manca d'imposicions d'una mena d'estrès imposat per la ridiculesa de voler emplenar el temps, les hores, i no donar peu a  puntuals i necessaris períodes d'avorriment. Atabalament fins al final. Demà. Cap mena d'inquietud, de mala sang, per reemprendre la vida normal a jove hora de la matinada. Començar a rutllar d'aquell modus més proper a la irracionalitat que a la sensatesa. Estar, tots plegats, més pròxims al simi, encallats en el darwinisme, i no massa prop de l'home desenvolupat. Mandra i matí rutinari a casa, macarrons per dinar i agafar forces per la festa familiar de la tarda. Darrera empenta. Mones i berenar. Res de nou o sempre el mateix, s'agafi per a on s'agafi.