Llançar-s'hi

Diumenge 19 d'abril 2015

Divendres constitució de la nova junta de l'assemblea d'Osona. Petita intervenció en públic i dues posteriors. No estar-hi avesat. Perdre aquella por i, com passa amb tot, fer-ho. No mostrar cap mena d'intenció d'agradar o de desagradar. Em sol molestar el bon rotllo, mai m'és franc. En Josep Maria Caralt em va apuntar que estava pessimista. Deu ser veritat. Em coneix. Va estar el meu psicòleg quan vaig tornar de Sevilla. Relació cordial i afectuosa sense amistat ni aprofundiment. Pessimista la meva aportació no per l'esperança d'arribar, pessimista per l'excés, no pas d'eufòria, però sí de certa ingenuïtat de voler allò que es voldria, que si vol arribar i que no s'ha explicitat el què passarà. Incertesa. El procés en mans dels polítics, la mateixa desconfiança com si estigués en mans del poble, el que veig cada dia, el món obrer, bàsic, desconfiat de mena; mirada, potser sí, personalment vista des d'un graó, només un, més elevat sense importància, des d'on el veuen, però acostumat a escoltar confidències arran de terra, bàsiques també, del món que ens toca viure, on vivim i on ens tocaria viure. Sentir que es pot arribar a confondre realitat, la que em toca viure, palpar, respirar, imaginar, el dia a dia, amb pessimisme. Realitat, la meva i aliena a segons qui, com ho poden ser per a mi les alienes. Avui no sabia què escriure - ho escric dilluns - i a raig ha sortit, més malament que bé. Com un ofici, la constància, com el parlar en públic, fàcil o més difícil per algú, i més en particular. Llançar-s'hi.