En Godofredo

Dimarts 14 d'abril 2015

Un d'aquells dies que agreixo haver nascut i haver estat la casualitat d'aquell, d'aquell, espermatozoide casual que va fecundar l'òvul despistat. La Berta es gradua i se'n va a Cambridge becada. Orgullós n'estaria el pare, l'avi absent. En Godofredo, aquell innocent europeista que et feia il·lusionar amb aquella tronada idea d'Europa plena de francesos, d'alemanys, d'austríacs, de belgues, d'holandesos i d'anglesos no tan bons, que ens trobàvem als temps feliços de Llançà, quan pasturàvem per l'Empordà i no ens passava pel cap que els obrers eren igual d'ignorants aquí i allà i els rics igual de podrits aquí i allà, i que les coses, ara, llavors no, si fa no fa les mateixes que les que són ara, però amb aquesta capacitat perduda de poder pensar com coi de bé vivien aquells europeus de llavors i jo, llavors, un nen privilegiat, fills d'obrers i de pagesos de la plana, i ara la Berta, la meva filla, se n'anirà a Cambridge, a estudiar i l'avi, en Godofredo, no ho veurà, no, no ho veurà i no ho hauria d'escriure. Interioritat. Tara de família d'estimar els absents i, en els moments que hom creu importants, es recorden i ens agradaria que hi fossin. En Godofredo n'estaria cofoi. Hòstia, Cambridge, no és pasturar per l'Empordà, però, potser sí, la llavor d'aquella visió d'aquells nens francesos, alemanys, europeus ... que també pasturaven i eren, llavors, diferents, perdura. Empordà. Cabòries, simplement cabòries i hora d'anar a dormir. Bona nit.