A no pas més de cinquanta per hora

Dimarts 21 de juny 2016

Matí al jutjat a no fer res. Inculpat per un ratlla del parking que no em va ni em ve. El pintor de la ratlla i el que m'ha imputat no s'han presentat. Tornar a la feina i enfilar l'antiga nacional cent cinquanta-dos a la mateixa velocitat d'abans, a no pas més de cinquanta per hora. Poc tros, tres quilòmetres mal comptats fins a agafar la ce disset. Com abans i una glopada de romanticisme m'envaeix sense enyor d'uns temps en què poca importància tenia recórrer màximes distàncies en el mínim de temps possible. Encara sóc dels que ho intento conservar. M'agrada aturar-me sovint. Es tardava una hora i mitja arribar a Barcelona i dues llargues feien falten per entrar a Puigcerdà. Una aventura anar a Llançà per Rupit i Olot o a Andorra per la collada. Aturades de tota mena: tècniques, fisiològiques, intendència o, simplement, per anar a menjar i beure. Sagrat el carajillo del pare i la pareja, que semblava divorciada perquè només n'hi havia un a peu de carretera i l'altre te'l trobaves a la taverna més propera, no gosaven fer bufar a ningú, i dubto que llavors es fes, perquè potser pitjor negoci els hi hauria resultat que algú els arribés a fer bufar a ells, i tota la feina, la dels civils, no gaire, observar els cotxes, pocs, que passaven a no pas més de cinquanta per hora i aturar-ne algun per multar-lo per alguna mena d'excés que mai solia ser etílic.